domingo, 30 de marzo de 2014

Hotels

Rafaelhoteles:Hotel còmode, amb una habitació agradable i més espaiosa en comparació amb altres hotels. Bona vista i neteja. Esmorzar variat. En general un bon hotel, tant de pas com per estar diversos dies, situat a les afores del centre.








Hotel miramar: Immillorables la ubicació, a primera línia de platja i al casc antic, igual que l'atenció rebuda. Tracte i ambient familiar, personalitzat, els nens encantats. D'aspecte una mica antic però funcional. Hi ha habitacions més grans i altres més petites. Molt recomanable la planta alta amb terrassa amb vistes a la platja, on contemplar l'alba. Esmorzar de bufet senzill. 



Paissatge

Oratori construït l'any 1498 pels monjos de Sant Jeroni a un lloc aïllat, al serrat de les Ermites. S'hi pot arribar pel camí que surt del Coll de Vallensana o el que passa pel Coll de Puig Castellar, des de Santa Coloma de Gramenet. Té planta rectangular, absis recte i coberta amb teulat a dues aigües. El portal és adovellat, de punt rodó. Hi ha una finestra de mig punt ornamentada a la façana i una altra més senzilla la capçalera.

Gastronomia

Rastaurant Antipodes 
Un petit restaurant situat a Françesc Layret N 113. El Cafè de les Antípodes és un acollidor cafè-restaurant del centre de Badalona on ben segur et sentiràs com casa. Ofereix esmorzars, dinars, berenars i està oberts tots els dies de 8 a 21 hores. Disposa de menú diari de dilluns a divendres (10,95 eu) i de cap de setmana (16,95 eu), així com uns aperitius casolans especialitat del chef.Se ofereixen plats adequats per a celíacs i vegetarianos.En el Cafè de les Antípodes podeu gaudir dels tres espais del Cafè a l'hora d'esmorzar, dinar o berenar: entrada, pati i el baix perfecte per a grups i celebracions familiares.Dispone de menú infantil i per grupos.Disponemos d'espai infantil, canviador de nadons i servei per minusvàlids.


Restaurant d'Envalat
 en el centre de Badalona, amb ambient i decoració vintage.
Tot fet amb cura per que es trobi en un lloc únic i diferent.
L'Envelat ofereix un servei continuat de esmorzars vermuts aperitius, menjars,berenars, sopars i còctels.
Obert tots els dies fins les 00h, excepte divendres i dissabtes, fins les 02h de la matinada, amb l'objectiu de tastar els seus còctels i gin tònics.
gaudeixi de un excel·lent·lent ambient amb cuina molt elaborada a preus assequibles.
Visiti el nostre pati interior, per que pugui gaudir de la lluminositat i naturalesa mentes menja.
 

C/ FRANCESC LAYRET 93, (BADALONA)

Restaurant la Donzella
 Al restaurant "La Donzella de la Costa", situat al Passeig Marítim de Badalona, i on l’especialitat de la casa és el peix del dia, els plats de pescadors i la cuina de mercat. El propietari, en Ramón Durich, és un peixater nascut a Badalona, que prové d’una llarga tradició en el món del peix, que es remunta a fa més de 100 anys i que un dia va somiar un projecte en comú amb la seva família: explicar una història que comença al mar i acaba a la vostra taula.
Pàgines dels restaurants

Sant Jeroni de la Murtra

El monestir de Sant Jeroni de la Murtra o de Nostra Senyora de la Vall de Betleo és un antic cenobi de l'orde dels jerònims situat a la vall de Poià o de Betlem, a la serra de Marina, al municipi de Badalona. Edificat al segle XV, el monestir és d'estil gòtic, i en destaca el seu claustre. Va estar en ús fins 1835, any en què és desamortitzat.

Fou declarat monument històric artístic d'interès nacional l'any 1975, i bé cultural d'interès nacional el 2014.

Casa dels dofins

La Casa dels Dofins és una domus o casa benestant romana de finals del segle I aC, situada a la part alta de l'antiga ciutat de Baetulo a l'actual barri de Dalt de la Vila, de Badalona. Les restes d'aquesta edificació van ser descobertes a la dècada dels trenta del segle passat per Josep de Calassanç Serra i Ràfols. Arran dels treballs arqueològics que s'hi portaren a terme, es recuperaren diversos paviments de mosaic de gran qualitat que s'integraren als fons del Museo Arqueológico Provincial de Barcelona, actual Museu d'Arqueologia de Catalunya. El nom de la casa procedeix de la sanefa del mosaic que hi ha a l'impluvium o dipòsit de pluja del peristil.
De l'edifici original se'n conserven diverses estances situades a l'entorn de l'atri, algunes habitacions relacionades amb el peristil o el jardí de la casa i una zona de treball destinada a la producció de vi, en la que destaquen tres dipòsits de gran capacitat. A més a més dels mosaics, destaquen les restes de pintures murals originals que es conserven en alguns dels trams de paret de l'edifici.

Aquest espai, depenent del Museu de Badalona, va ser museïtzat l'any 2008 amb l'objectiu de traslladar el visitant a l'ambient d'una casa d'època romana. Destaca la il·luminació escenogràfica, l'ambientació de mobiliari i objectes d'atrezzo procedents de la reconstrucció històrica, els sons ambients i l'audiovisual que recrea virtualment l'aspecte original de l'edifici.

Roc i Pi

Vicenç de Paül Roca i Pi (Barcelona, 1780 - Badalona, 1852),[1] baró de Marmellar, fou un empresari i filàntrop, fill d'una família que havia fet fortuna comerciant amb Amèrica i establert, per retirar-se a Badalona el 1837, moment a partir del qual començà a exercir la caritat.
En el seu testament va deixar un important llegat als seus germans Joaquim i Raimunda, que en el cas que morissin sense descendència, la seva fortuna havia de passar “a la gent pobra, malalts i desvalguts domiciliats a Badalona”. Ambdós germans moriren sense descendència, però el testament fou impugnat per la família. Amb tot, finalment, el Tribunal Suprem ratificà el testament i la voluntat de Roca i Pi el 1886. Es constituí una institució benèfica amb les rendes de les propietats per als pobres de Badalona, administrades pel rector i vicari de Santa Maria, amic de Roca i Pi.

El 15 d’agost de 1894, dia de la Festa Major, la ciutat de Badalona, en agraïment, li dedicà un monument, a la Rambla, projectat per l’arquitecte Pons i Trabal, damunt de la qual es situà una escultura de cos sencer, obra de Torquat Tasso, que s’ha convertit en un dels elements més característics del passeig

Carrer del Mar

El carrer de Mar és un dels carrers principals de la ciutat de Badalona. Enllaça la Plaça de la Vila amb la Rambla, just a tocar del mar. Actualment aquest carrer, que pertany al barri del Centre, és un eix comercial que connecta des del 2012 amb el Port gràcies a la construcció d'un nou tram del Passeig Marítim.
Historia
Tradicionalment, Badalona havia estat recluïda al nucli de Dalt de la Vila, però és durant el segle XVIII, a redós de la industrialització barcelonina, en què comença a créixer cap al mar.La via principal que uniria aquests dos nuclis va ser el Camí de Mar (actual carrer de Mar), començant a urbanitzar-se aquesta zona costanera formant el nou nucli de "Baix a Mar". Aquest procés de creixement de la ciutat va propiciar l'aparició de les típiques cases badalonines i els seus populars badius.
Entrada lateral del Teatre Zorrilla i antic Cine Aya.
Vista de la drogueria Boter
Vista de la farmàcia Serentill
El carrer ha tingut al llarg de la seva història incomptables botigues i establiments de tots els tipus possibles. Alguns dels comerços més coneguts foren ca la Quima Llaunera, que després passaria a ser els magatzems Deulofeu, la Moda o la ferreteria Badalonesa. Altrament, alguns establiments han aconseguit mantenir-se al llarg del temps. Entre aquests es troben la Farmàcia Surroca, actualment la més antiga del carrer, fundada el 1878, la farmàcia Serentill, la drogueria Boter, la bomboneria de ca l'Almera i la Sirena.[3][4] Fins fa poc també s'incloia la pastisseria Ventura, que va tancar l'1 de juliol de 2012, després de més de cent anys de servei.
A més d'un eix comercial important, el carrer era una de les principals zones lúdiques de la ciutat. Malgrat no ser una zona de vianants, era una de les zones preferides dels ciutdans per a passejar-hi i fer una parada per prendre alguna cosa a diversos bars i cafeteries que van ocupar els seus locals com can Punt, can Martri o can Misèries.[3] L'any 1969 va ser reurbanitzat per convertir-lo finalment en un carrer per a vianants, sent inaugurat el 20 de desembre d'aquell mateix any.[6] Cal esmentar també una gran presència de teatres i cinemes durant molt de temps, des de la fundació del Teatre Zorrilla el 1868, que més endavant va funcionar com a cinema, prenent el nom de Cine Aya durant la dècada de 1950. També al 1887 es fundà el Teatro Español, que a més funcionava com a sala de ball, anomenada La Verbena; anys més tard el mateix local l'ocuparia el Cinema Nou entre 1915 i 1934, en què es trasllada a un altre número del mateix carrer, això no obstant, el local continuà ocupat per la seu de la Lliga Regionalista, i passada la Guerra Civil l'ocuparia la Falange i, a partir dels anys cinquanta, el cinema Verbena.[3]

Encara es conserven un bon nombre d'edificis de principis del segle XX, tant construïts com remodelats, molts dins de la línia modernista o bé de l'art déco, principalment dels arquitectes Joan Amigó i Barriga i Joan Padrós i Fornaguera,[3] que conformen gran interès com a conjunt urbanístic, juntament amb els carrer adjacents que conformen el primer eixample badaloní. Alguns edificis estan inclosos en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català són la Casa Prat, l'antiga ferreteria badalonesa, la sabateria Gubern, la drogueria Boter o la farmàcia Surroca. Altres edificis importants adjacents al carrer del Mar són per exemple Casa Clarós, també anomenada Can Tanet, de l'any 1905, i la Casa Miquel Badia, del 1907, totes dues obra de Joan Amigó. L'any 1919 va rebre el nom oficial de carrer Prat de la Riba, malgrat que ja era conegut popularment amb el nom que ha acabat sent el seu nom actual.

Santa Maria

Església d'una sola nau, de sis trams comptant el cor, amb capelles laterals intercomunicades i absis semicircular. La volta de canó amb arcs faixons es recolza en un ordre de pilastres corínties que separen les capelles laterals, cobertes amb volta d'aresta, com també el cor, situat als peus i amb un important orgue modern, de Blancafort de Collbató. La galeria del pis alt té, des de la reconstrucció dels anys 1940, uns balcons de planta corba. Adjacent als 3 trams superiors del cantó de l'epístola hi ha la capella dels Dolors, reconstruïda. La façana, de 1895, reconstruïda el 1958, recull elements clàssics.
La primera menció documental exacta de Santa Maria la trobem en l'acta de consagració del temple romànic el 1112. Això no obstant, Mn. Mas considera que l'origen pot ser més remot car apareix anomenada "Santa Maria" al terme de Betilone, en un document del 996.S'ha considerat, en general, que la primitiva església cristiana s'instal·là, primerament, en l'espai lliure davant del temple pagà dins el fòrum romà i posteriorment s'instal·laria sobre el temple.
Centre de l'antic territori de Baetulo, on s'incloïa Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet (fins a les segregacions d'aquestes parròquies al segle XII en endavant). Santa Maria fou confirmada com a parròquia en la butlla de Pasqual II el 1104. Amb un territori extens difícil de controlar, la parròquia tenia una sèrie d'esglésies que li eren sufragànies per tot el territori.
Com moltes altres esglésies en la seva època, Santa Maria fou consagrada amb delimitació de sagrera, encara que també viurà els efectes de la violència a les sagreres, destacant-se l'intent d'apropiació de Pere de Sentmenat el 1144.
L'església romànica fou enderrocada per ruïna en temps del bisbe Assenci Sales (12 d'octubre de 1756). La nova construcció, projectada el 1760, es deu a l'arquitecte Francesc Renart i el mestre d'obres Josep Juli, i s'inaugurà el 25 de juliol de 1778. L'arquitecte Domènec Vidal hi afegí (1804-1813) la capella dels Dolors. L'església es va cremar fortuïtament el 23 de maig de 1825. El 1885 el rector demanava permís d'obres per a executar la façana i campanar segons projecte de F. Rogent. Després de la greu destrucció de 1936, que amenaçà la supervivència de l'edifici, fou reconstruït per Joan Pedrós, mentre que Joan Amigó reconstruïa la capella dels Dolors

Anís del Mono


La fàbrica va ser fundada el Badalona l'any 1870, tal com indica l'etiqueta, pels germans Bosch i Grau, arribant a ser un dels anisats més importants d'Espanya.  El seu sistema de producció és artesanal, tal com s'utilitzava fa més de 130 anys, i que ha convertit aquest licor en un dels més populars del món. A la factoria destaquen, per la seva importància històrica, les sales de destil·lació , d'estil modernista , així com l'arxiu i el despatx del gerent.
La família Bosch tenia propietats i negocis a Amèrica. Un dels seus vaixells va portar un mico, que va acabar instal·lat a la fàbrica que tenien al costat de la platja de Badalona, ​​els germans Vicente i José. El simi es va fer molt popular i la gent s'acostava fins a la fàbrica per veure els jocs. Això va fer que l'empresa fos coneguda popularment com la del "anís del mico".
El pintor Juan Gris va utilitzar aquesta marca en el seu collage cubista de 1914 L'ampolla d'anís ( Labouteille d'anís ). 
A la pel·lícula El Padrí , de Francis Ford Coppola , hi ha una escena, després d'un dinar a base de pasta italiana, en la qual beuen cafè i Anís del mono, que s'identifica clarament per la seva particular ampolla.
Popularment se'l coneix com el xulo de Badalona. Té la seva pròpia estàtua al passeig marítim de Badalona des del 7 de juliol de 2012.